Plataforma per la llengua

A la Seguretat Social “se le tiene que hablar en castellano”

12 d’agost de 2019. Xàtiva.

1 2 3
1.
Un ciutadà de Xàtiva va telefonar a la seu local de la Tresoreria de la Seguretat Social per a una consulta. La treballadora el va tallar mentre parlava, es va negar a atendre’l i finalment li va penjar el telèfon. Què havia succeït?

A La treballadora havia acabat el seu torn i li va demanar que truqués l’endemà.

B L’home havia demanat que la treballadora parlés en castellà i ella el volia atendre només en valencià.

C L’home havia parlat en valencià i la treballadora li havia respost, en castellà: «has telefonat a la Tresoreria de la Seguretat Social i m’has de parlar en castellà».

Com s’explica?

Molts ciutadans castellanoparlants, membres del grup etnolingüístic dominant de l’Estat espanyol, tenen assumit el privilegi que els membres dels grups lingüístics subordinats els deuen una deferència lingüística especial, que es concreta en l’obligació de parlar-los en la seva llengua, amb independència del territori en què es trobin. Aquesta actitud, també assumida per molts membres dels grups subordinats i sovint racionalitzada com si formés part de la «bona educació», és ben present també entre els funcionaris, que sovint inverteixen els rols de servidor públic i usuari en matèria de drets lingüístics.

Següent
2.
Havia de canviar de llengua l’home de Xàtiva en parlar amb una treballadora de l’Administració estatal?

A Sí, totes les comunicacions amb l’Administració estatal han de ser sempre en castellà.

B No, els ciutadans poden utilitzar la llengua de la seva elecció que sigui oficial al territori.

C Sí, els treballadors són qui escullen la llengua en què els ciutadans s’hi han de comunicar.

Com s’explica?

El deure exclusiu de coneixement de castellà establert per la Constitució espanyola, per bé que discriminatori, no comporta un deure d’ús. Segons la sentència del Tribunal Constitucional espanyol 31/2010, l’oficialitat d’una llengua genera automàticament un deure a l’administració de garantir-ne el dret d’ús dels ciutadans en l’accés als serveis públics. La Llei 39/2015, del procediment administratiu comú, desenvolupa aquesta previsió i estableix que «els interessats que es dirigeixin als òrgans de l’Administració General de l’Estat amb seu al territori d’una comunitat autònoma poden utilitzar també la llengua que hi sigui cooficial. En aquest cas, el procediment s’ha de tramitar en la llengua escollida per l’interessat» (article 15.1).

Següent
3.
El nacionalisme espanyol majoritari justifica la imposició del castellà a tot el territori estatal i la seva preeminència pública amb la idea que és «la llengua comuna» des de fa cinc segles. És històricament acurat aquest plantejament?

A No, els parlants d’altres llengües ignoraven majoritàriament el castellà fins al segle xx.

B Sí, el castellà es parla arreu d’Espanya des del segle xvi, per voluntat lliure de la població.

C Sí, la llengua dels ciutadans espanyols és el castellà, encara que algunes persones també parlin addicionalment altres llengües.

Com s’explica?

Amb la unió dinàstica entre Castella i els estats de la Corona d’Aragó a final del segle xv i la posterior identificació de la monarquia comuna amb Castella durant el segle xvi, les classes dirigents catalanes, valencianes i balears van aprendre castellà com a llengua de relació amb el poder i d’alta cultura. Al segle xviii, amb la derrota dels estats de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió i la seva annexió a Castella, el castellà esdevingué, a més, la llengua oficial de les lleis i de les institucions que governaven els territoris catalanoparlants. Tanmateix, la gran massa de la població catalanoparlant va mantenir-se ignorant del castellà fins al segle xx, quan l’escolarització universal, regulada pel poder estatal, va canviar aquesta realitat. Durant tots aquests segles, a més, les classes dirigents van continuar tenint el català com a llengua materna i d’ús quotidià, mentre que el castellà els era un idioma après i sovint en tenien un domini formal i poc espontani. La introducció del castellà en els territoris catalanoparlants no va ser mai, doncs, un procés espontani, sinó que va ser induït pel poder i després imposat directament, i tot i així fins al segle xx el coneixement d’aquest idioma no era prou generalitzat perquè es pogués qualificar de «comú» sota cap criteri. Finalment, durant el segle xx els territoris catalanoparlants van atreure una proporció molt elevada d’immigrants de zones castellanoparlants de l’Estat i això va fer que aquesta llengua penetrés per primer cop en els usos populars. Amb tot, encara avui hi ha milions de persones que tenen el català com a llengua familiar i habitual i que en cap cas poden ser caracteritzats com a parlants de castellà que a més a més parlen una altra llengua, com de vegades ho formulen les versions més radicals del nacionalisme lingüístic espanyol.

Següent

Ajuda'ns a tenir més força!

Fes-te’n soci

Gràcies per participar-hi!

Com has pogut comprovar, la normalització del català és encara lluny de ser completa, i els drets dels parlants continuen essent negats en molts àmbits. Així ho confirma l'InformeCAT 2020, un document que mostra una panoràmica de la salut del català a través d’un recull de les 50 dades.

L'InformeCAT 2020 mostra dades preocupants per al futur del català, però també proporciona algunes dades esperançadores. Aquestes dades positives han de ser un impuls per a millorar la situació de la llengua en altres àmbits.

Ajuda'ns a tenir més força!

Fes-te’n soci

Has entrat en el sorteig d’un lot de productes del domini lingüístic!

Un cop finalitzada la campanya, farem el sorteig i, si ets el guanyador, ens posarem en contacte amb tu a través del telèfon o del correu electrònic que ens has proporcionat. Molta sort!

Llegeix les bases legals aquí